Avui hem canviat de continent. Hem abandonat la vella Europa per enfrontar un destí desconegut per tots tres, la pluricultural Àsia.
Hem sortit puntuals de Alexandropoulis i en un no rés hem entrat al primer pas fronterer del viatge. Anàvem una mica perduts, però amb l'ajuda d'algun dels oficials fronterers, la cosa ha estat fàcil i ràpida. Coses de la inflació, però dels 10 € que costava el visat l'any passat, hem pagat un 50% més però vaja, és lo que tenen els impostos revolucionaris.
Els primers quilòmetres per terres turques han estat d'adaptació, no sabíem ben bé com conduïen els turcs ni l'estat de les seves carreteres. Ens ha sorprès el respecte que tenen la gran majoria a les normes de circulació (exceptuant algun capullo, que sempre n'hi ha d'haver). Pel que fa a l'estat de les carreteres.......... doncs sort que anem amb trails.
Hem arribat a Gelibolu just quan el ferri estava a punt de tancar portes, però ens ha esperat i hi hem pogut pujar sense haver d'esperar. En el ferri hem estat el punt de mira de molta gent, revisant les motos de dalt a baix i preguntant-nos moltes coses, una de les quals si anàvem a córrer algun ralli (cosa que de moment descartem).
Després de fer alguns quilòmetres, hem parat a dinar en un pineda on hi havien alguns autòctons. Allà hem pogut constatar la diversitat social que conforma aquest país, amb pastors fent la migdiada, famílies amb la canalla fent pic-nic (i amb la música a tot drap), dos "abuelitos " controlant el trànsit.......
A Pergamo hi hem arribat a mitja tarda, hem plantat el campament en un temps rècord i un cop a les portes de les ruïnes, ens han informat que tanquen a les 6, així que demà tocarà llevar-nos aviat i fer la visita a primeríssima hora.
Desolats, cansats i abatuts hem anat a ofegar les penes amb una bona cerveseta. Ens hem assentat en una terrassa d'una pensió i hem pogut comprovar la famosa generositat turca. Ells no servien alcohol però ens han indicat on les podíem comprar i ens han ofert la taula i les copes per poder-la assaborir amb tranquil·litat.
Som els únics clients del càmping, de fet estan omplint la piscina per nosaltres, a veure si demà en Xavi s'hi tira de cap.
Per cert, ja hem pogut escoltar un parell de cops la crida a les oracions des dels minarets de la ciutat, melodia que ens acompanyarà a partir d'ara en el transcurs del viatge.
Hem sortit puntuals de Alexandropoulis i en un no rés hem entrat al primer pas fronterer del viatge. Anàvem una mica perduts, però amb l'ajuda d'algun dels oficials fronterers, la cosa ha estat fàcil i ràpida. Coses de la inflació, però dels 10 € que costava el visat l'any passat, hem pagat un 50% més però vaja, és lo que tenen els impostos revolucionaris.
Els primers quilòmetres per terres turques han estat d'adaptació, no sabíem ben bé com conduïen els turcs ni l'estat de les seves carreteres. Ens ha sorprès el respecte que tenen la gran majoria a les normes de circulació (exceptuant algun capullo, que sempre n'hi ha d'haver). Pel que fa a l'estat de les carreteres.......... doncs sort que anem amb trails.
Hem arribat a Gelibolu just quan el ferri estava a punt de tancar portes, però ens ha esperat i hi hem pogut pujar sense haver d'esperar. En el ferri hem estat el punt de mira de molta gent, revisant les motos de dalt a baix i preguntant-nos moltes coses, una de les quals si anàvem a córrer algun ralli (cosa que de moment descartem).
Després de fer alguns quilòmetres, hem parat a dinar en un pineda on hi havien alguns autòctons. Allà hem pogut constatar la diversitat social que conforma aquest país, amb pastors fent la migdiada, famílies amb la canalla fent pic-nic (i amb la música a tot drap), dos "abuelitos " controlant el trànsit.......
A Pergamo hi hem arribat a mitja tarda, hem plantat el campament en un temps rècord i un cop a les portes de les ruïnes, ens han informat que tanquen a les 6, així que demà tocarà llevar-nos aviat i fer la visita a primeríssima hora.
Desolats, cansats i abatuts hem anat a ofegar les penes amb una bona cerveseta. Ens hem assentat en una terrassa d'una pensió i hem pogut comprovar la famosa generositat turca. Ells no servien alcohol però ens han indicat on les podíem comprar i ens han ofert la taula i les copes per poder-la assaborir amb tranquil·litat.
Som els únics clients del càmping, de fet estan omplint la piscina per nosaltres, a veure si demà en Xavi s'hi tira de cap.
Per cert, ja hem pogut escoltar un parell de cops la crida a les oracions des dels minarets de la ciutat, melodia que ens acompanyarà a partir d'ara en el transcurs del viatge.
5 comentaris:
Vaja, tot son flors i violes !!!
Ni simitarres, ni bandolers, ni dracs, ni un mosquit a la visera... quin tipus d'aventura es aquesta???
Encara em voldreu convèncer que Indiana Jones es ficció.
I a sobre encara us foteu cerveses a manta.
No hi ha dret !!!
Hola Toni i companyia.
Ja veig que va tot molt bé.
Espere seguisca tot igual i que gaudiu molt d'aquest repte.
Salutacions des de Benifairó.
Artur
Perruxelis, que bé viviu. Jo aquí pencant amb aquesta gentola. M'agrada l'idea de ser pastor turc... Igual no ho descarto per un futur. Fantàstiques les vivències. Continueu contant les coses amb aquesta passió i vos seguirem la pista.Bona nit SINBERUENSES...
Desde Pamukkale... moltes gràcies. Seguim sense incidències. Tot segons el previst.
Gràcies pels missatges.
Vielen Dank for die wishes.
"Vielen Dank for die wishes."
Eins...????
Publica un comentari a l'entrada